TIPUS DE PLÀSTICS

SEGONS EL MONÓMEN BÁSIC. En aquesta classificació es considera l'origen del monòmer del qual part la producció del polímer.

• Naturals: Són els polímers els monòmers són derivats de productes d'origen natural amb certes característiques com, per exemple, la cel lulosa, la caseïna i el cautxú. D'aquí a dos d'aquests exemples hi ha altres plàstics dels quals provenen: Els derivats de la cel.lulosa són: el cel.luloide, el cel.lofana i el Cellon. Els derivats del cautxú són: la goma i la ebonita.
• Sintètics: Són aquells que tenen origen en productes elaborats per l'home, principalment derivats del petroli com ho són les bosses de polietilè

SEGONS EL SEU COMPORTAMENT DAVANT EL CALOR:

• Termoplàstics: Un termoplàstic és un plàstic que, a temperatura ambient, és plàstic o deformable, es converteix en un líquid quan s'escalfa i s'endureix en un estat vitri quan es refreda suficient. La majoria dels termoplàstics són polímers d'alt pes molecular, els que tenen cadenes associades per mitjà de febles forces Van der Waals (Polietilè); fortes interaccions dipol-dipol i enllaç d'hidrogen, o fins i tot anells aromàtics apilats (poliestirè). Els polímers termoplàstics difereixen dels polímers termoestables en què després d'escalfar i modelar aquests poden reescalfar i formar altres objectes, ja que en el cas dels termoestables o termoduros, la seva forma després de refredar no canvia i aquest prefereix incendiar .. Les seves propietats físiques canvien gradualment si es fonen i es modelen diverses vegades. Els principals són:
• Resines cel.lulòsiques: obtingudes a partir de la cel lulosa, el material constituent de la part llenyosa de les plantes. Pertany a aquest grup el raió.
• Polietilens i derivats: Empren com a matèria primera l'etilè obtingut del craqueig del petroli que, tractat posteriorment, permet obtenir diferents monòmers com acetat de vinil, alcohol vinílic, clorur de vinil, etc.
• Pertanyen a aquest grup el PVC, el poliestirè, el metacrilat, etc. Derivats de les proteïnes: Pertanyen a aquest grup el niló i el perló, obtinguts a partir de les diam.
• Derivats del cautxú: Són exemple d'aquest grup els anomenats comercialment pliofilmes, clorhidrat de cautxú obtinguts addicionant àcid clorhídric als polímers de cautxú.
• Termoestables: Els plàstics termoestables són materials que una vegada que han patit el procés d'escalfament-fusió i formació-solidificació, es converteixen en materials rígids que no tornen a fondre's. Generalment per a la seva obtenció es parteix d'un aldehid.
• Polímers de l'fenol: Són plàstics durs, insolubles i infusibles però, si durant la seva fabricació s'utilitza un excés de fenol, s'obtenen termoplàstics.
• Resines epoxi.
• Resines melamíniques.
• Baquelita.
• Aminoplàstiques: Polímers d'urea i derivats. Pertany a aquest grup la melamina.
• Polièsters: Resines procedents de la esterificació de polialcohols, que solen emprar-se en vernissos. Si l'àcid no està en excés, s'obtenen termoplàstics.

SEGONS LA REACCIÓ DE LA SÍNTESI:També es poden classificar segons la reacció que va produir el polímer:

• Polímers d'addició: Impliquen sempre la ruptura o obertura d'una unió del monòmer per permetre la formació d'una cadena. En la mesura que les molècules són més llargues i pesades, la cera parafínica es torna més dura i més tenaç. Exemple: 2n H2C = CH2 → [-CH2-CH2-CH2-CH2-].
• Polímers de condensació: Són aquells on els monòmers han de tenir, almenys, dos grups reactius per monòmer per donar-li continuïtat a la cadena. Exemple: R-COOH + R'-OH → R-CO-OR '+ H2O
• Polímers formats per etapes: La cadena de polímer va creixent gradualment mentre hi hagi monòmers disponibles, afegint un monòmer cada vegada. Aquesta categoria inclou tots els polímers de condensació de Carothers ia més alguns altres que no alliberen molècules petites però sí que es formen gradualment, com per exemple els poliuretans.

SEGONS LA SEVA ESTRUCTURA MOLECULAR:

• Amorfs: Són amorfs els plàstics en què les molècules no presenten cap tipus d'ordre; estan disposades aleatòriament sense correspondre a cap ordre. Al no tenir ordre entre cadenes es creen uns buits pels quals passa la llum, per aquesta raó els polímers amorfs són transparents.
• Semicristal · lines: Els polímers semicristal · lines Tenen zones amb cert tipus d'ordre juntament amb zones amorfes. En aquest cas al tenir un ordre hi ha menys buits entre cadenes de manera que no passa la llum a menys que tinguin un gruix petit.
• Cristalitzables: Segons la velocitat de refredament, pot disminuir (refredament ràpid) o incrementar (refredament lent) el percentatge de cristal d'un polímer semicristal · lí, però, un polímer amorf, no presentarà cristalinitat encara que la seva velocitat de refredament sigui extremadament lenta.
• Comodities: Són aquells que tenen una fabricació, disponibilitat, i demanda mundial, tenen un rang de preus internacional i no requereixen gran tecnologia per a la seva fabricació i processament. D'enginyeria [edita] Són els materials que s'utilitzen de manera molt específica, creats pràcticament per complir una determinada funció, requereixen tecnologia especialitzada per a la seva fabricació o el seu processament i de preu relativament alt.
• Elastòmers o Cautxús: Els elastòmers es caracteritzen per la seva gran i molt alta i molt alta elevada elasticitat i la capacitat d'estirament i rebot, recuperant la seva forma primitiva quan es retira la força que els deformava. Comprenen els cautxús naturals obtinguts a partir del làtex natural i sintètics, entre aquests darrers es troben el neoprè i el polibutadiè. Els elastòmers són materials de molècules grans les quals després de ser deformades a temperatura ambient, recobren en major mesura la seva mida i geometria en ser alliberada la força que els deformar.

PROCÉS DE FABRICACIÓ DELS PLÀSTICS

Obtenció i fabricació del plàstic. La fabricació dels plàstics i els seus manufacturats implica quatre passos bàsics: obtenció de les matèries primeres, síntesi del polímer bàsic, obtenció del polímer com un producte utilitzable industrialment i emmotllament o deformació del plàstic fins a la seva forma definitiva.

• Matèries primeres. En un principi, la majoria dels plàstics es fabricaven a partir de resines d'origen vegetal, com la cel lulosa (del cotó), el furfural (de la closca de la civada), olis de llavors i derivats del midó o del carbó. La caseïna de la llet era un dels materials no vegetals utilitzats. Tot i que la producció del niló es basava originalment en el carbó, l'aire i l'aigua, i que el niló 11 es fabrica encara amb llavors de ricí, la majoria dels plàstics s'elaboren avui amb derivats del petroli. Les matèries primeres derivades del petroli són tan barates com abundants. No obstant això, atès que les existències mundials de petroli tenen un límit, s'estan investigant altres fonts de matèries primeres, com la gasificació del carbó.


• Síntesi del polímer. El primer pas en la fabricació d'un plàstic és la polimerització. Com es comentava anteriorment, els dos mètodes bàsics de polimerització són les reaccions de condensació i les d'addició. Aquests mètodes es poden dur a terme de diverses maneres. A la polimerització en massa es polimeritza només el monòmer, en general en una fase gasosa o líquida, si bé es realitzen també algunes polimeritzacions en estat sòlid. Mitjançant la polimerització en dissolució es forma una emulsió que es coagula tot seguit. A la polimerització per interfase dels monòmers es dissolen en dos líquids immiscibles i la polimerització té lloc en la interfase entre els dos líquids.


• Additius. Sovint s'utilitzen additius químics per aconseguir una propietat determinada. Per exemple, els antioxidants protegeixen el polímer de degradacions químiques causades per l'oxigen o l'ozó. D'una manera semblant, els estabilitzadors el protegeixen de la intempèrie. Els plastificants produeixen un polímer més flexible, els lubricants redueixen la fricció i els pigments acoloreixen els plàstics. Algunes substàncies ignífugues i antiestàtiques s'utilitzen també com a additius. Molts plàstics es fabriquen en forma de material compost, el que implica l'addició d'algun material de reforç (normalment fibres de vidre o de carboni) a la matriu de la resina plàstica. Els materials compostos tenen la resistència i l'estabilitat dels metalls, però en general són més lleugers. Les escumes plàstiques, compostes de plàstic i gas, proporcionen una massa de grans dimensions però molt lleugera.


• Forma i acabat. Les tècniques emprades per aconseguir la forma final i l'acabat dels plàstics depenen de tres factors: temps, temperatura i deformació. La naturalesa de molts d'aquests processos és cíclica, tot i que alguns poden classificar-se com continus o semicontinu. Una de les operacions més comuns és l'extrusió. Una màquina d'extrusió consisteix en un aparell que bombeja el plàstic a través d'un motlle amb la forma desitjada. Els productes extrusionats, com ara els tubs, tenen una secció amb forma regular. La màquina d'extrusió també realitza altres operacions, com emmotllament per bufat o emmotllament per injecció. Altres processos utilitzats són el emmotllament per compressió, en què la pressió força al plàstic a adoptar una forma concreta, i el emmotllament per transferència, en el qual un pistó introdueix el plàstic fos a pressió en un motlle

PROCÉS DE RECICLATGE DELS PLÁSTICS

1er: Separació: Per que el reciclatge del plàstic sigui efectiu, s'han de separar els diferents components depenent de la naturalesa química, rebutjant els plàstics termoendurits, els quals s'han de destruir posteriorment. Abans de la selecció s'ha de fer la neteja que per facilitar-la podem trocejar aquests plàstics.Habitualment es separen el PVC, el PET,el polietilé, el poliestiré i el polipropile. Aquesta selecció es fa manualment però es pot separar el PVC de la resta mitjançant la detecció dels àtoms de clor de la molècula fent passar el fluxe de materials a través dels raigs X ja que aquests són sensibles al Cl. Un altre sistema està basat en la creació d'una carga elèctrica estàtica en els materials de PVC, d'aquesta manera poden separar-se fàcilment dels altres residus mitjançant l'aplicació d'un camp elèctric.

Hi ha un procés físic que permet discriminar diferents tipus de plàstics, consistent en posar els materials en una piscina plena d'aigua. Els polímers de densitat inferior a la de l'aigua (polietile i polipropilé) flote, mentres que els més pesats, com el PVC i el poliestiré s'afonen. En una altra unitat de separació, consistent en un contenidor on hi ha una mescla d'aigua i etanol de densitat 0.93 g/l, se separen el polipropilé del polietilé. Finalment, en una piscina amb aigua salada (densitat 1,2 g/l), es pot separar el PVC del poliestiré, el qual flota.

2on.Trituració i rentat: Granulem els plàstics amb un triturador al mateix tems que rentem els grànuls formats amb aigua.Després es sequen les partícules amb una centrifugació.

3er. Extrussió: Es força el plàstic a passar per una matriu per tal de donar-li la forma desitjada.

4t. Peletització: Fem que el plàstic formi petites boles